Durant el procés d’immunització contra la COVID-19, mentre el gran debat en les tertúlies radiofòniques i en les trobades controlades amb amics i familiars s’ha centrat en els avantatges i inconvenients de cada tipus de vacuna aprovada, ha aparegut també en un segon pla, sobretot a les xarxes socials, una discussió en el terreny lingüístic: com hem d’anomenar d’una manera genèrica els preparats que ens immunitzen contra una determinada malaltia? Podem fer servir la forma vacuna o és preferible la denominació vaccí?
La resposta, en principi, és senzilla: tant vacuna com vaccí són formes adequades. Totes dues es recullen en el diccionari normatiu, de l’Institut d’Estudis Catalans, així com en la majoria d’obres lexicogràfiques de referència, i són formes amb tradició en català, d’acord amb la documentació de què disposem. Així doncs, les persones que hi vulguin fer referència, des dels experts en recerca clínica i els professionals sanitaris fins als mitjans de comunicació i la població en general, poden optar per parlar de vacunes o de vaccins, segons prefereixin. Però, per quina forma convé decantar-se? A continuació s’exposen, per qui vulgui fer una tria lingüística conscient, diversos arguments lingüístics i terminològics.
Sobre vaccí
La denominació vaccí prové de l’adjectiu llatí vaccinus (de vacca), que vol dir ‘relatiu a la vaca’. Per això el diccionari normatiu recull el mot amb la categoria d’adjectiu (vaccí -ina) en la primera i la segona accepcions, respectivament amb el significat de ‘relatiu o pertanyent a les vaques’ i com a sinònim del genèric boví -ina.
El diccionari normatiu també ens indica que, com a substantiu, la denominació vaccí ha designat tradicionalment una malaltia vírica que afecta les vaques, la verola bovina o vaccí (en anglès, cowpox; en llatí, variola vaccina o variola vaccinia), causada pel virus Vaccinia virus i que també es pot encomanar a altres animals i als éssers humans.
Justament aquesta característica, la transmissibilitat als ésser humans, és a la base d’una tècnica terapèutica que es feia servir per a lluitar contra la verola humana i que Edward Jenner va millorar el 1796. Així, també s’anomena vaccí el preparat a base de limfa provinent d’animals malalts de verola bovina que, injectat en l’organisme humà, s’utilitzava per a intentar produir immunitat contra la verola humana. Aquest sistema de generació d’immunitat contra malalties va ser perfeccionat per Louis Pasteur (1880) i, aleshores, el substantiu vaccí, en una extensió d’ús i com a reconeixement a la feina de Jenner, va passar a designar també el preparat antigènic que s’administra amb el fi de generar immunitat en un organisme contra qualsevol malaltia. Amb aquest significat, doncs, vaccí és una forma genuïna en català i és la que s’aproxima més a les denominacions de la majoria de llengües del nostre entorn: vaccin en francès, vaccino en italià, vacina en portuguès i vaccine en anglès.
Aquests són els principals arguments per mirar de posar aquest terme en circulació, més que no pas per revitalitzar-lo, ja que no sembla que en català hagi estat mai una forma gaire viva. En el Corpus textual informatitzat de la llengua catalana, que integra textos publicats en català des de 1832, només hi ha tres ocurrències del substantiu vaccí, i totes tres d’un mateix text modern. A més, aquest mot no es recull amb aquest significat ni en el Diccionari català-valencià-balear (l’Alcover-Moll), ni en el Diccionari descriptiu de la llengua catalana, de l’IEC, i es recull com a forma secundària en el diccionari Fabra, en el Gran diccionari de la llengua catalana, d’Enciclopèdia Catalana, i en el Diccionari normatiu valencià.
També són igualment adequats tots els derivats de vaccí, i en alguns casos fins i tot es documenten en els diccionaris generals (vaccinar, vaccínic, vaccinació, vaccinador), però en l’ús es documenten relativament menys freqüentment, especialment certs mots d’aparició recent o més especialitzats, com vaccinòdrom, primovaccinació o fallada vaccinal.) De fet, en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines, hi consten les formes vaccinar i vaccinació com a poc usuals.
Des d’un punt de vista del llenguatge especialitzat, en l’àmbit de la salut vaccí té l’inconvenient que en català pot designar encara més conceptes, no recollits en el diccionari normatiu perquè no són de llengua general: a més a més dels que ja hem esmentat, es refereix també a la malaltia vírica de la pell que es produeix en vacunar l’ésser humà contra la verola, i que pot tenir diverses manifestacions (vaccí gangrenós, generalitzat o rosèola) . Per tant, aquesta polisèmia condiciona la precisió sempre desitjable en el llenguatge científic.
Sobre vacuna
La denominació vacuna és un manlleu del castellà; per tant, no és una denominació creada des de la pròpia llengua, sinó incorporada al català, com moltes altres. Així i tot, és una forma amb una llarga història d’ús, documentada ja en el Diccionari Labèrnia, de 1832, juntament amb el derivat vacunar, recollida com a forma exclusiva en el diccionari Alcover-Moll i en el Diccionari descriptiu de la llengua catalana, i recollida com a sinònim principal en el diccionari Fabra, en el Gran diccionari de la llengua catalana i en el Diccionari normatiu valencià. Aquesta presència lexicogràfica també concorda amb la documentació del Corpus textual informatitzat de la llengua catalana, en què es poden trobar 446 ocurrències del lema vacuna, la primera de les quals del 1880.
Igualment, en el llenguatge especialitzat, la forma vacuna és la que la majoria d’experts i professionals que fan servir el terme utilitzen habitualment en tots els contextos; especialment, en el camp de la salut pública i de la recerca farmacològica. A banda de ser una denominació amb tradició i àmpliament implantada, segurament evita la polisèmia que s’ha explicat en el punt anterior. El Diccionari enciclopèdic de medicina (2a ed., 2000) recull aquesta denominació, juntament amb el sinònim vaccí, la considera principal (és l’entrada que duu tota la informació lexicogràfica) i manté aquesta relació de remissió en els derivats (vacunable, vacunació, vacunador -a o vacunar). El Vocabulari de les ciències de la salut de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua dona aquesta mateixa prioritat entre els sinònims.
En definitiva, igual que en el debat entre AstraZeneca, Pfizer o Moderna, la conclusió en aquest cas és també que totes les opcions són vàlides i la tria entre vacuna i vaccí és una decisió individual, i per això és especialment interessant tenir-ne els arguments. El més important és que, amb una o una altra, tots acabem vacunats o vaccinats, és a dir, immunitzats, i contribuïm a la construcció de la immunitat de grup.
Si us interessa la terminologia relacionada amb aquest tema, recordeu que teniu a la vostra disposició el diccionari en línia Terminologia de les vacunes.
[Apunt publicat originalment a Recercat.]